El Sol, afortunadament, és una estrella tranquil·la, estable. Tot i la seva estabilitat, té oscil·lacions i dóna algunes sorpreses.

 

 

 

 

 

A les capes externes del Sol, els fenòmens més virulents són erupcions de gasos d’altíssima temperatura. Es produeixen inesperadament, duren pocs minuts i llencen a l’espai enormes quantitats de partícules. Quan aquestes partícules semblen flamarades, es parla de protuberàncies.

L’estudi de les protuberàncies solars va començar a finals del segle XIX, des que es va disposar d’aparells d’observació especialitzats, ja que es tracta de fenòmens no visibles en llum integral.

El 1917 es va fotografiar aquesta protuberància. En aquella època va ser considerada la més gran mai vista.

Dos anys després, es va enregistrar aquesta altra protuberància, d’una alçada de 700 mil quilòmetres, gairebé el doble de la distància que hi ha de la Terra a la Lluna. La flamarada va adoptar una forma tal que els astrònoms, als qui de vegades no els falta l’humor, van anomenar la protuberància de l’Ós Formiguer.

Aquesta altra sèrie de fotografies d’una protuberància en forma d’arc es va fer famosa el 1946. Entre la primera i l’última imatge només va transcórrer una hora.

Durant els anys setanta, els astronautes de la missió Skylab van obtenir imatges del Sol com aquesta.

Des de 1996, però, hi ha un satèl·lit especialitzat a observar el Sol, el Soho, que aconsegueix uns resultats molt valuosos, a més d’espectaculars.

El Soho observa el Sol de manera permanent. Mitjançant una diversitat de mètodes, el Soho estudia l’atmosfera solar i els fenòmens de cadascun dels principals elements químics que la componen. El Soho mostra, en qualsevol moment, l’activitat dels gasos de la superfície, les protuberàncies i la corona que envolta el Sol.

Aquestes són algunes de les protuberàncies fotografiades pel Soho. També ha captat erupcions que han llençat enormes núvols de partícules cap a l’espai. Les formes arcades d’aquestes erupcions són degudes a la influència del camp magnètic solar.

El 4 de gener de 2002, el Soho va captar una erupció particularment grandiosa. Va començar a dos quarts de deu del matí. Al cap de mitja hora la zona més intensa, que abastava una bona part de la corona, ja tenia una alçada del doble del diàmetre solar.

Va llençar a l’espai milers de milions de tones de partícules a una velocitat de més de 3 milions de quilòmetres per hora. L’erupció, segurament la més gran que mai s’ha vist, va durar unes quatre hores.

El Sol va néixer fa 5.000 milions d’anys i està a la meitat de la seva vida. Serà una estrella que arribarà plàcidament a l’ancianitat però, mentrestant, no pararà de donar mostres del seu extraordinari poder.

 

 

 

                         Soho                                              

 

 

 

 

l Sol sembla blanc i pur però, en realitat, té taques. Els astrònoms mesopotàmics i els xinesos, de fa tres o quatre mil anys, ja van deixar-ne constància escrita.

El Sol enlluerna i, per tant, no es pot mirar directament. Molt menys amb telescopi, ja que cremaria la vista. Per veure les taques del Sol es pot utilitzar un mètode ben senzill: projectar la imatge del telescopi sobre una pantalla.

Tot el Sol és gasós i té un intens camp magnètic. A la superfície, aquest camp magnètic dóna lloc al desplaçament dels gasos, i a les anomenades zones actives, llocs on apareixen i evolucionen les taques més grans.

Les taques neixen com punts molt petits entre la granulació de la superfície solar, deguda a les columnes de gasos que procedeixen de l’interior, anomenades espícules.

De tant en tant, entre les espícules comença a créixer una zona fosca, més profunda, que acaba sent el nucli de la taca. Al nucli hi ha gasos a 4.000 graus de temperatura, uns 2.000 menys que la superfície en general.

Per això veiem les taques fosques, tot i que no són negres. Al seu entorn es forma una aurèola d’intensitat intermèdia, una penombra constituïda per corrents filamentosos de gasos.

El nucli minúscul va creixent i es converteix en un nucli doble mentre s’hi afegeixen altres taques petites.

No sempre les taques arriben a tenir la mida més gran, la majoria es queden a mig camí. Però en èpoques de màxima activitat poden arribar a tenir estructures enormes i molt complexes. El procés de formació d’una taca pot durar hores, dies, fins i tot mesos, depenent de l’envergadura.

Al mes de març de 2001, al Sol va aparèixer el grup de taques més gran dels últims 10 anys.

El grup feia un diàmetre unes 10 vegades el diàmetre de la Terra, per això era perfectament visible a ull nu (amb la deguda protecció, esclar) o bé durant les sortides o postes del Sol, quan l’atmosfera filtrava la llum.

Per causa del moviment de rotació del Sol, aquest grup va acabar arribant al limbe de l’estrella. Aleshores es va veure damunt seu una gran fulguració, una gran flamarada, una de les més intenses observades en els darrers vint-i-cinc anys.

Dèiem abans que les taques del Sol es coneixen des de fa mil·lennis. Doncs bé, durant segles es va fer creure, per motius religiosos, que el Sol era immaculat, i que, tot i la seva evidència, les taques eren inexistents. Fins a l’època de Galileu, quan diversos astrònoms van mostrar-les de manera indiscutible amb els llargavistes.