Els asteroides són uns astres minúsculs que, suposadament, havien de juntar-se per formar un nou planeta. Però Júpiter, el planeta gegant, no els ho va permetre.

Els asteroides són uns corpuscles que es dispersen en una zona entre Mart i Júpiter. Al començament del Sistema Solar, els corresponia aglomerar-se i formar un altre planeta, però la força gravitatòria de Júpiter els ho va impedir, i ara es mouen en òrbites com si cada corpuscle fos un planeta independent. Com més pròxima al Sol és l’òrbita, més ràpid gira l’asteroide.

Les òrbites dels asteroides no es reparteixen uniformement, però tampoc a l’atzar. La força de gravetat de Júpiter, combinada amb la de Mart, han anat modelant una estructura relativament complexa.

Quan un asteroide dóna dues voltes al Sol en el temps que Júpiter en dóna una, cada dues voltes es troba a poca distància del planeta. Aleshores, la força de gravetat atrau l’asteroide i el desplaça a una òrbita una mica més allunyada del Sol. En conseqüència, el moviment de l’asteroide es fa més lent i ja no tornarà a coincidir amb Júpiter cada 2 anys, com abans. L’òrbita de l’asteroide ha canviat.

Aquest fenomen també es produeix amb els asteroides que coincideixen a donar 3 voltes en el temps que Júpiter en dóna una. O els que en donen 5 per cada dues de Júpiter. El cas és que, dins l’anell d’asteroides, s’han anat formant espais buits, els anomenats buits de Kirwood.

L’acció gravitatòria de Júpiter ha fet marxar molts asteroides de les seves òrbites originàries, i els ha escampat molt lluny. Se’n troben molt a prop de Júpiter, i altres molt a prop de Mart. També n’hi ha que s’acosten a la Terra.

Seguir els recorreguts dels asteroides no és una tasca senzilla, ni pels astrònoms especialitzats. Una vegada identificat, un asteroide no sol perdre’s de vista durant gaire temps. Bé, això no és del tot cert: hi ha el cas de l’asteroide perdut.

L’any 1911, a Viena, es va descobrir un asteroide que van anomenar Albert.

L’Albert es va fer famós perquè, tot just un any i mig després de ser descobert, els astrònoms el van perdre de vista. Fins al maig de 2000, que va tornar a ser observat i identificat. Actualment, l’Albert és un asteroide relativament brillant, amb una trajectòria ben determinada.

Si tots els asteroides arribessin a juntar-se, com era el seu destí, formarien un planeta no gaire més gran que la Lluna. Seria el petit desè planeta.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Els cometes són astres molt espectaculars, però molt petits i vulnerables. Tan vulnerables que a vegades es trenquen a trossos, o cauen sobre altres astres.

El 30 de juny del 1908, sobre la vall de Tunguska, a la Sibèria, va passar-hi un enorme meteor blau i blanc. Sense arribar a tocar el sòl, el meteor va esclatar i va devastar més de dos mil quilòmetres quadrats de boscos. Els arbres, destruïts, jeien tombats apuntant cap al centre de l’explosió.

Se suposa que el meteor era un fragment del cometa Encke, que aquells dies era pròxim a la Terra. El cometa Encke té un òrbita molt petita: no va gaire més enllà de Júpiter; per això passa per les proximitats del Sol cada 3 anys i mig.

Però la caiguda d’un cometa a la Terra és un fet infreqüent perquè el nostre planeta no té gaire capacitat d’atracció. En canvi Júpiter, i en particular el Sol, exerceixen sobre els cometes una força molt més poderosa.

La primera vegada que es va veure un cometa caient sobre el Sol va ser des d’Egipte, durant l’eclipsi total de Sol del 1860. Com que el Sol no enlluernava, durant uns breus minuts es va poder veure un cometa desconegut prop del globus solar. Com que en dies posteriors el cometa no es va veure més, se suposa que hi va caure.

En èpoques modernes, la primera caiguda d’un cometa al Sol ben observada va ser l’agost de 1979, mitjançant les imatges d’un satèl·lit d’estudis solars nord-americà.

Actualment, la manera de detectar cometes a prop del Sol, inobservables des de la Terra, és a través dels satèl.lits o d’aparells especialitzats a estudiar l’espai de l’entorn solar.

El més important i el més efectiu és el Soho, un poderós instrument que controla amb gran detall tot el que hi passa a la nostra estrella. En sis anys ha descobert prop de quatre-cents cometes; alguns han impactat al Sol, mentre que altres n’han passat de llarg.

No tots els cometes que es veuen a prop del Sol acaben caient-hi. De vegades es veuen a prop per un efecte de perspectiva.

La primera vegada que es va veure un efecte com aquest va ser l’any 1965 amb el cometa Ikeya-Seki, quan es va enregistrar amb un aparell per fotografiar la corona o l’alta atmosfera del Sol. Semblava que el cometa hi hagués de caure, però era al davant, a força distància del Sol.

No és probable que caiguin cometes, o trossos de cometes, sobre el nostre planeta. Afortunadament, els cometes se senten atrets per altres cossos.